“Has vist el senyal?”
“Sí, gràcies Maria Rosa…”
Ella devia patir per si jo errava el camí. Ja sap de quin peu calço, ja fa temps que ho sap. Però és clar, si el grup va endavant, cal estar amb el grup.
A més, avui s’han afegit al grup un parell –sigui dit amb el respecte que calgui a la justa reciprocitat- de “correcaminos” que no venien amb els veterans perquè, segons un d’ells que va venir un altre dia, ja fa un parell o tres d’anys, el que nosaltres fem son excursions massa curtes.
I posats per davant del vocal, tibant, tibant, el grup s’avança més del compte i el Xiruquero-kumbaià, que normalment va al darrera amb la seva badoqueria i la camera, resulta que es despenja del “pelotón”. Vet-ho aquí.
No hagués estat adequat de dir a la Maria Rosa que no patís, que aquells topants ja em son prou coneguts i estimats. Perquè, al cap i a la fi som un grup que hem sortit plegats i cal que arribem plegats. Tot i que uns quants vagin amb mitja llengua fora.
Però, això, els “correcaminos” no ho tenen present: el seu ritme és “el que cal” perquè ells son, diguem-ne, dels bons.
Mala peça al teler. Sí senyor. Mala peça al teler.
Mentrestant però, una nova excursió a Sant Salvador de les Espases, un lloc de gran bellesa emmarcat a ponent pel gran drac adormit, Montserrat, que juga a pentinar unes quantes boires.
I el Turó dels Ducs, impressionant com sempre i vetllant les Roques de l’Afrau, com espinada nua d’un altre més petit drac.
Del Coll de Bram l’esguard plana damunt el Tossal Rodó i convida al salt de gegant, impossible, damunt del Cairat, per arribar a Montserrat.
Després pel pas de la Bossa (on sembla que la perdien davant els bandolers els que volien conservar la vida), cap a vall, cap a Torreblanca.
Els abandonats camps de can Torrella ens parlen d’antigues vinyes.
Pensa, Xiruquero, en la peça que tens al teler si això seguís així.
